Es pot visionar a internet una conferència del professor José Manuel del Pozo datada l’any 2020 i que porta per títol “Les ciutats han de construir un clima ètic”. En la seva introducció, el professor Del Pozo parla de la relació entre l’ètica i la política i deixa anar una reflexió important: ell creu que des del Renaixement i l’aparició de El príncep, de Maquiavel, hi ha un trencament entre l’ètica i la política que confina la primera a l’esfera privada dels individus i deixa la segona funcionar en l’esfera pública tot seguint els seus propis codis. Fins al moment maquiavèl·lic per excel·lència (1532), ètica i política constituïen una unitat tal com havia definit Aristòtil, i ambdues disciplines s’ocupaven del bé i la felicitat de les persones: l’ètica defineix els valors mentre que la política els aplica a la realitat habitada i viscuda. Malauradament, avui sembla que l’única relació existent entre ètica i política sigui la corrupció, la corrupció dels millors, d’aquells/es representants públics que ens hem donat entre totes i tots. I conclou Del Pozo, la política només pot ser portadora de valors ètics, de no ser així deixa de tenir sentit i de complir el seu objectiu primer: la creació d’un clima ètic.
Des del passat dimarts 10 quan els agents de l’UCO —Guàrdia Civil— registren un habitatge de l’exministre Ábalos a València, i quan dimecres alguns mitjans avancen continguts d’un informe encara no conegut elaborat per la Guàrdia Civil i en el qual s’implica al secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, en el cobrament de comissions il·legals a canvi d’adjudicar obra pública, un ja pot concloure que les coses aniran a pitjor en els propers dies. Els efectes catastròfics parlen per ells mateixos; més d’1.000.000 € en comissions per obres (Múrcia, Andalusia, Catalunya, La Rioja… que se sàpiga), converses entre els tres protagonistes que generen a parts iguals vergonya i indignació entre la militància, un partit en estat de xoc, sense reflexos ni respostes reactives a una crisi que pot escombrar-ho tot i que esgota els comodins d’un Manual de resistencia (2019), desgastat en molt poc temps. Ja sé que no és la part nuclear de la qüestió —i que algú ho podrà utilitzar per a desenfocar el tema de fons—, però que un partit com el meu —per a mi la federació amb el PSC és una qüestió formal— que ha fet bandera de l’abolició de la prostitució i de l’explotació sexual de dones i homes vulnerables, s’hagi d’esmorzar amb les converses entre l’exministre Ábalos i el matón de discoteca Koldo amb un llenguatge barroer i cosificador sobre les dones que els havien “d’acompanyar” en una de les seves sortides, fa molt de fàstic. Potser ara que la informació va sortint a la llum ens serà més fàcil entendre la fugida d’Adriana Lastra entre tant mascle d’instints primaris.
“Malauradament, avui sembla que l’única relació existent entre ètica i política sigui la corrupció”
Dijous a la tarda el president del Govern compareixia a Ferraz per a demanar perdó. No n’hi ha prou, és del tot insuficient, cal anar més enllà. Durant el cap de setmana Cerdán no va entregar l’acta de diputat tal com s’havia anunciat, va dir que dilluns ho faria, de la mateixa manera que havia promès donar explicacions, que es van limitar a un comunicat exculpatori que no suporta la més mínima verificació amb els presumptes fets. Des de la pròpia decepció i emprenyament, respectant la presumpció d’innocència de tothom, sí que cal parlar ara de la “responsabilitat in eligendo”.
Des d’aquell maig de 2017 quan Pedro Sánchez guanya les primàries a Susana Díaz i a Patxi López, aquest ha governat el partit sense cap mena de contrapès, sense cap obstacle a la seva voluntat, amb una executiva nomenada “alla sua maniera” i segons les seves necessitats. De fet, Pedro Sánchez retorna a la Secretaria General del partit amb el suport de Catalunya, Astúries, Ábalos i Cerdán, pot ser una exageració per part meua però els resultats ho confirmen i convé no oblidar-ho. Els seus secretaris d’organització són figures clau en l’assalt a Ferraz després del tour del Peugeot, després d’aquell Comitè Federal dramàtic d’octubre de 2016. Pedro Sánchez nomenarà els seus dos secretaris d’organització, i el segon, Santos Cerdán, respondrà al tòpic d’aquells individus que controlen les sales de màquines dels partits, sempre vestits de gris i exhibint un rictus de gravetat, el successor d’un Ábalos excessiu que cau en desgràcia fa un any i mig. La confiança del president en aquests dos “servidors” el priven d’escoltar algunes advertències i alertes d’un entorn que ja mostra signes de preocupació —Adriana Lastra. Per tant, aquell responsable del nomenament de tercers que causen danys per manca de capacitat o negligència, aquell que ha estat negligent a l’hora de seleccionar als causants del mal, també n’és responsable. No n’hi ha prou amb demanar perdó.
La reunió de la Comissió Executiva Federal de dilluns intenta treure conclusions sobre els fets i aplica mesures que, dubto molt, puguin ser suficients. D’entrada Cerdán s’avança i es dona de baixa del partit, a última hora del migdia entregava l’acta de diputat. Ábalos és expulsat del PSOE després de més d’un any amb l’expedient disciplinari obert. La secretaria d’organització passa a convertir-se en un equip col·legiat i interí format per Cristina Narbona, Montse Mínguez, Borja Cabezón i Ana Fuentes. Tot i haver-se anunciat, es repeteix l’anunci d’una nova auditoria externa sobre els comptes i les donacions al partit. I la mateixa tarda de dilluns és el mateix president qui inicia les converses amb els socis de govern per tal de veure amb quins suports es compta per a tirar endavant el que resta de legislatura, hauria de ser la prèvia a una qüestió de confiança al Congrés. I les preguntes segueixen sense resposta: Ho sabia? És creïble Pedro Sánchez? El seguiré creient, encara que cada dia em costa més.
Sé que el que estic dient no és del gust de ningú, i encara menys, dels companys i les companyes del meu partit, però hi ha fets que no es poden mesurar des de l’òptica de la militància i del gregarisme acrític, no és possible callar i no escoltar el clam del carrer. Desconec les mesures a prendre: qüestió de confiança, eleccions, auditoria, remodelació de l’executiva… Allò que tinc clar és que així no es pot seguir.
Diu també José Manuel del Pozo que la pitjor de les corrupcions és aquella que trenca i debilita la legitimitat democràtica, aquella corrupció que té conseqüències irreparables en la credibilitat del sistema i el vincle de confiança en els seus representants. Amén.
